Instrument de tub quasi cilíndric i de canya simple, que va ser creat cap al 1690 per Johann Christoph Denner (1655-1707) a Nuremberg sobre la base d’un instrument més simple anomenat chalumeau.
El clarinet té un tub bàsicament cilíndric, que només s’eixampla en el seu tram final per formar la campana, a diferència de l’oboè i el saxo, de tub cònic. Està format per cinc parts desmuntables: l’embocadura, a la qual es fixa la canya amb una brida; el barrilet, que connecta l’embocadura amb el cos i que permet, en tenir un ajustament movible, afinar l’instrument; el cos està separat en dues parts; i, finalment, la campana.
En incorporar-hi l’actual i complex sistema de claus i anelles, inspirat en el que desenvolupà Böhm per a la flauta, es començaren a utilitzar fustes negres africanes en lloc del boix tradicional, per què eren menys sensibles als canvis de temperatura i no es desajustaven tan fàcilment.
El model més estès actualment està afinat en Sib i és l’instrument de vent-fusta que té una major extensió (gairebé 4 octaves).
N’existeixen, a part de l’esmentat, nombrosos models: El «requinto«, clarinet petit i agut; el «corno di bassetto» (en Fa), que és una mica més gran; i clarinets contralt, baix i contrabaix. En trobem tant a la música clàssica i tradicional com al jazz i musica contemporània, a orquestres i bandes.
Professors: Alfons Reverté